GUETO
Con un poco de sordidez descolgada
del pincel, pintaría las desesperadas sombras
del barrio que de madrugada se suicidan balcones abajo
sobre las interminables crines rubias de las madres.
Jadeantes, como perras desanimadas arrastran
sus cachorros exquisitamente uniformados a la católica
escuela que siempre ha prescindido del desconsuelo de ser
la triste frontera de nuestro gueto. Las pintaría.
2 comentarios:
Me gusta como escribe.Fui a su blogue y me gustó este poema:
Prenadal a València
Cor o cuirassa, dins
o fora, em sé part i jutge
d'aquestes places i avingudes
que tan distreta passege, ombra
expirada sota els fanals
d'una alegria i d'una pau
que desganadament
accepte.
Conec el comboi,
els aparadors i els ulls
que em voldrien bruixa
o fada, puta
o sirena, però jo sóc la temerària
abella que brunz a la vostra esquena
i després fuig, lluny
dels camins despullats de timó
o de romer.
No sabeu qui sóc.
No sé qui sóc.
La meua mel és d'una flor
que a penes existeix.
ya lo publiqué hace tiempo, me gustan mucho los poemas de Irene, son diferentes a todos.
Publicar un comentario
Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]
<< Inicio